Sergi Carós Massegur

Anys: 44 anys.

Professió: Músic.

Nascut a: Molins de Rei (oficialment), a Sant Gervasi, Barcelona (realment).

Aficions: visitar botigues de vinils a les ciutats on toco, fer ràdio, m’agradava molt conduir motos d’aigua (ara no puc) i anar amb tren.

M’encanta: La múúsica dels 60’s, viatjar, la gent oberta de mires, fotografiar les postes de sol, llevar-me d’hora, ah, i les rosses i pelrojes (natural).

Detesto: La mentida, la hipocresia, els insults, els esparrecs, la monotonia i els baixistes que obliden la seva feina al tocar.

 

 

Com diu la cançó, quina és en aquests moments la teva activitat, “a qué dedicas tu tiempo libre?

Doncs, mira, a tocar el baix i fer coros i el que faci falta, amb Mire Vives i Borja Penalba presentant aquest nou disc Linies en el cel electric, amb El Sobrino del Diablo, Amb Oest Trip, amb Versos Immortals, que és un espectacle que faig juntament amb l’Adrià Sàbat i que esta agradant molt. Despertant a l’Ed Tulipa que porta massa temps de migdiada, fent cançons i musicant poesies per fer un parell de discs aviat.

 

Et guanyes la vida amb la música? És possible?

Ara en sobrevisc tocant en 7 projectes diferents; a epoques n’he viscut molt bé, però molt, i tocant només en una formació. Si que és possible, però has de estar en el lloc adequat i en el moment adequat. I ara mateix no estem en el marc ideal, per a segons que. I a mi tampoc no m’agrada anar a les festes on el bla bla bla, pot fer que tinguis feines amb més ressó i millor pagades. Odio el peloteig i les ensabonades

 

A l’estiu, s’incrementa aquesta activitat, els bolos? Com tens l’estiu?

Sí, però aquest no serà un gran estiu quant a número de bolos, pero sí d’actuacions en llocs bastants grans: plaça de bous de València, Festival Festlloch, el Born, Gran Teatre de Xàtiva… i esperem que més. Tot i que aprofitaré l’estiu per a gravar coses meves i poemes musicats.

 

Marca molt, això de ser fill d’un Drac?

Suposo que marca mes ser fill d’un Beatle! No és que marqui, però és una cosa que portes dins des de petit. Una anécdota: anaves a casa d’algun amic a jugar i et preguntàven què de quina casa era o qui eren els meus pares, i vaig a aprender rapid que allò més eficent era dir que “sóc el fill del batería dels Dracs, el Vicenç Carós”. “Ah, ja sé d’on ets, doncs”, em contestaven!

 

Desde fa uns anys, m’ha marcat molt orgullosament, ja que jo sempre els he mostrat allà on he anat. I ara veure que hi ha tota una generacio de gent actual anomenats Modernistes Aborigens que valora tota la feina i la trajectoria que van fer els Dracs, en català en el moment que era, la repercusió a la llengua, i en castellà pel tipus de so més garatge que tenien. En seria fan, encara que jo no fos fill del batería; jo també sóc un modernista aborigen.

 

 

Quins records tens del teu pare? Com t’ha marcat?

Milions! Anar de bolo amb 4, 5, 6, 7 anys, dormir al 2CV durant la segona part, i no saps com, ens llevàvem a casa i començaven les sessions musicals de dissabte i diumenge al mati, per fer-nos conèixer al meu germà Roger i a mi els Blood Sweet and Tears, Chicago, The Animals, Shadows, Doors, Deep Purple, Stevie Wonder.

 

Després, l’època màgica que els Dracs es van tornar a reunir (81-83) em portava a les ràdios i les entrevistes als diaris, als assajos (gairebé, tots). Allò va ser una escola per a mi, molt més important que l’EGB. Fins anys més tard que ja vam començar a tocar en alguna formació junts, com Brasilia Combo. Tot i que nomes tenia 14 anys, em va fer debutar i cobrant. Aquells anys de patxanga van ser la següent escola, aqui ja compaginant-ho amb els estudis de fotografia.

 

I aquests ultims anys van ser el meu fan num 1, venia 2 setmanes l’any a tocar amb nosaltres a Lanzarote, i li era igual si era la Sharon Shannon, el Finbar Furey o el vei del costat, ell tocaba, i molt bé, per cert. Un mes abans de marxar a l’altre mon, va venir a tocar amb nosaltres a Cork, Irlanda.

Per tant els seus primers bolos van ser al casino de Roda de Ter i al Foment de Molins, i els seus últims van ser a l’FM 2009, on vaig estrenar Ed Tulipa, i a Cork amb Skin & Hide. Estic molt orgullós de qui va ser el meu pare i de com em va enssenyar a ser persona i músic.

 

Com valores, resumidament, els actes dels 50 aniversari d’Els Dracs?

Va estar molt bé, tant l’exposició i les xerrades com el concert i el Pregó. Una de les exposicions més visitades mai a la vila, pero va faltar que tingues més ressó en els mitjans de comunicació del país. N’hi ha mitjans de comunicació que si no els deixes posar cullerada, despres no ho promocionen. Com que no han fet ells, ja no és important donar-li el ressó que cal. En cap moment van pensar, que primer de tot, ho feiem per i amb amor, almeny jo. I l’espineta que el Miquel Olivé es va quedar a les portes de viure-ho tot, i va ser el primer en ajudar-me a dornar forma a la bogeria de celebrar 50 anys de Dracs. I, evidentment, m’haguès agradat que el meu pare també ho hagues pogut viure. Tant per ganes que en tenia, estava molt orgullós de la feina feta amb el conjunt, i per merit, ja que només hi ha dos Dracs que van estar a totes les formacións i van gravar tots els discos: el Manel Cordero i el meu pare.

 

Podem parlar del càncer? Del PopTeràpia? De la seva superació?

Si, tot va lligat però respondre-ho en una sola pregunta és complicat i seriós. Gairebé hauria de fer un llibre…Però en el meu cas vaig decidir tenir diverses teràpies: a part, de la quimio, que et deixa com un vell de 80 anys, vaig decidir contrarestar-la amb terapies naturals, una d’elles la luminoterapia. I també la música va ser una teràpia, i la gravació del disc també ho va ser, i molt important. Sobretot grácies a l’esforç del Pau Jimenez, Gerard Capdevila i Guillem Ventura que m’ho van posar tot de cara per poder cambiar aquelles hores de febres brutal per tardes a l’estudi que tenien Sonitrons a Sant Bartomeu, i fer el Popterapia.

 

Més d’un va pillar un encostipat, ja que jo en ple mes de gener necesitava totes les finestres obertes per a contrarestar la temperatura o sensació que et deixava la sessió de quimio matinal.

 

La superació? Aixó és una cosa lenta i feixuga, almenys en el meu cas, que es van juntar varies desegradables circuntàncies. Quan perds el pare de cop i per sorpresa, en el mateix moment que tu estas lluitant un càncer, ja es prou dur. Si juntem el canvi d’ubicació fisica i mental, jo vivia entre Irlanda i Lanzarote, en aquell moment. La persona que estimes et deixa, els amics amb qui has compartit la vida els ultims anys, et queden a més de 2000 km d’on ets, no tens ingressos, per tant canvi d’estatus econòmic, social, personal… I això et fa canviar com a persona, i la teva escala de valors i prioritats a la vida. Fas un creixement interior, i no perds el temps, sinó que el guanyes amb qui realment vols estar. Ja en vaig perdre massa de temps, abans.

 

Però és una superació que les análisis surtin positives cada 6 mesos, i poder tocar i fer música. Els metges van dir-me que em poses a estudiar alguna feina normal, per que era impossible que poguès tocar el baix, degut a les operacions i buidatges. Pero sóc molt tossut, i vaig tornar a apendre a fer anar la mà dreta. Em canso molt més que abans tocant, i no podria fer aquells concerts diaris de 3 hores que feiem a Lanzarote, ni de broma. Però toco i sobrevisc amb el que ara tinc. És el que hi ha, jo sempre deia: la vida és un rock and roll en la, i ara la vida, es un blues en mi.

 

 

Qui és Ed Tulipa?

És un altre jo que només fa cançons pop. I que m’ha donat l’oportunitat d’editar cançons a Amèrica, tocar en ciutats d’Europa i sonar a Argentina, Japó o Rússia. Per mes info facebook i twitter @EdTulipa

Ara l’estic despertant d’una migdiada llarga. Toca fer disc, tant amb Ed Tulipa com amb alguns dels altres projectes personals que tinc.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies