Hem viscut un 2017 difícil, dur, preocupant, ple d’incerteses i nerviosisme, en el que s’ha fet bandera d’una idea, per mi equivocada, “Espanya no estima Catalunya”.

Permeteu-me que dediqui aquestes línies a explicar-vos una història personal que vaig viure l’estiu.

Aquell fatídic 17 d’agost quan la nostra estimada Rambla de Barcelona va ser atacada per terroristes, jo em trobava al poble del meu pare, Torre de Juan Abad (Ciudad Real), vaig passar tota la tarda i tota la nit enganxada al telèfon rebent noticies i no us podeu imaginar la quantitat de veïns i veïnes que s’apropaven a preguntar-me com estava la situació.

L’endemà, 18 d’agost, com a totes les places de tots els pobles, es van convocar 5 minuts de silenci com a condemna dels atemptats.

Aquell dia, a la plaça del poble, es van reunir prop de 150 persones, de les quals nomes 20 o 25 érem catalans.

En acabar la mostra de condemna, el silenci es va trencar al crit unànime de “Viva Cataluña” i en girar-me a veure els meus veïns i veïnes, vaig trobar-me que la majoria d’ells tenien els ulls plens de llàgrimes.

En aquell moment no vaig poder evitar plorar, plorar pel mal que havien fet a la meva terra els terroristes, però també plorar perquè estava veient en primera persona que aquesta historia de que alguns expliquen de que els espanyols no ens estimen és totalment falsa.

El que ens uneix és més que el que ens separa als catalans amb la resta d’espanyols, la fraternitat. Però això malauradament no surt a TV3 ni a moltes televisions privades. El PP, amb el suport del president Pujol, feren polítiques que ens confrontaven mentre corruptament es feien rics només ells

 

Ainoa García

Regidora PSC

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies